Una
Catalunya independent seria viable,
doncs
amb 7,5
milions de persones, seria el 99 país més gran del món, i hi ha
altres 94 membres de les Nacions Unides que són més petits”.
“Catalunya tindria un producte
intern brut de $ 314 mil milions, segons els càlculs de l'OCDE, el
que faria que fos l'economia 34 més gran del món. Això la faria
més gran que Portugal o Hong Kong, que són perfectament viables per
si mateixes. El seu PIB per càpita seria de 35.000 dòlars, el que
la faria més rica que Corea del
Sud, Israel o Itàlia”. “un
petit país amb una orgullosa història.
Una rica història econòmica. I un intent audaç per la
independència d'un veí aclaparador”. Alhora explica que “fa
unes setmanes va ser Escòcia a la recerca de trencar amb el Regne
Unit. Ara és Catalunya buscant trencar amb Espanya. Però la unitat
per la independència de Catalunya és una amenaça molt més gran
per als mercats europeus del que ho ha estat mai l'independentisme
escocès”. “En primer lloc, és molt més probable que passi
-mentre que Escòcia tenia poc incentiu econòmic per trencar,
Catalunya té un munt. En segon lloc, la independència de Catalunya
posa en perill l'estabilitat de la moneda única. I, finalment,
mentre que Londres es va mostrar relativament relaxada amb la
possibilitat de perdre Escòcia, Madrid
no està ni molt menys relaxada amb la possibilitat de perdre
Catalunya”. El
‘Market Watch’ destaca també que
“el moviment per la independència de Catalunya ha estat cobrant
força des de fa molts anys. Però en aquest moment, sembla
haver arribat a un punt d'inflexió”.
El problema, afegeix, “és que el govern espanyol ha rebutjat el
dret dels catalans a decidir”, tot i que assegura que, si malgrat
aquesta suspensió, Catalunya vota per la independència “serà
difícil resistir-se a aquesta
concessió”.
............................
Conferència
del president Mas el 25N "Després del 9N: Temps de decidir,
temps de sumar"
Text
complet
La
convocatòria d’avui, a la que agraeixo molt la seva assistència i
l’interès que demostren amb la seva presència, respon a la
necessitat i a la responsabilitat que sento com a President de la
Generalitat de traslladar als nostres conciutadans una reflexió i
unes propostes sobre el procés polític que viu el nostre país. De
fet, intentaré respondre a una qüestió cabdal que molta gent es
formula: on som i cap a on anem. Procuraré donar-los missatges
clars i sintètics, que no pretenen simplificar una realitat de per
sí molt complexa, però sí trobar o proposar possibles
sortides a aquesta mateixa complexitat. Esmento tres premisses,
que em sembla imprescindible compartir amb vostès per entendre bé
el que després els explicaré.
— La primera.
Comparec únicament i exclusivament com a President de la
Generalitat. La meva reflexió d’avui no compromet ningú més
que a mi mateix. No compromet per tant ni al Govern ni a cap
formació política. A cap.
—La segona. Cal
completar el procés polític iniciat ara fa dos anys i centrat en
l’exercici del dret a decidir del poble català. Hem fet camí,
però no tot. De fet, queda la part més difícil del camí, la més
plena d’obstacles, i la més decisiva. Havent avançat tant, no
s’entendria que ara desféssim o aturéssim el camí endegat. Em
sembla evident per altra banda que per orientar i dirigir la política
catalana en els propers anys cal de totes totes saber amb precisió
si a Catalunya hi ha una majoria clara a favor de construir un Estat,
o no. I actuar en conseqüència, en funció de l’escenari triat
per la ciutadania a les urnes. Sense això, no serà possible
governar Catalunya amb la cada vegada més necessària connexió i
sintonia entre ciutadania i institucions. Insisteixo, a tothom sense
excepció li interessa completar democràticament el procés
polític del país; tant als del sí/sí, com als del sí/no, com als
del no.
—La
tercera. Tot i que la meva intervenció d’avui no pot abordar com
caldria conceptes com model productiu i creació de riquesa, Estat
del benestar i model de societat, civisme i cultura, projecció de
Catalunya al món, i qualitat democràtica i regeneració
institucional, ha de quedar ben clar que tot aquest procés polític
que estem vivint té com a últim fi disposar de les eines per fer
una Catalunya millor al servei de les persones que hi viuen. Una
Catalunya millor vol dir una Catalunya més pròspera i benestant,
més justa i solidària, més culta i cívica, més neta i
transparent, més digna i més respectada arreu. Especialment les
persones que vivim aquest procés del dret a decidir amb més passió,
compromís i convicció hem de tenir sempre molt clar que no es pot
confondre l’instrument amb l’objectiu. I l’objectiu no és
altre que poder construir un país que realment valgui la pena i que
des de la seva modesta dimensió pugui contribuir al progrés de la
humanitat sencera. Avui podem dir, amb molt d’orgull, que pel seu
civisme exemplar, la seva capacitat de mobilització multitudinària,
i la seva pulcritud democràtica, la societat catalana està ja
contribuint a fer un món millor. En efecte, no trobareu, gaires
exemples al món de moviments populars amb el grau de compromís,
implicació i esperit constructiu com el que està protagonitzant
Catalunya. El missatge és molt potent: un poble pot aspirar a la
seva llibertat des de la fraternitat, sense cap mena de violència i
amb un somriure als llavis. I fer-ho, fins i tot, havent de
sobreposar-se constantment a l’actitud hostil de l’Estat al qual
pertany.
Establertes
aquestes premisses, miraré de respondre la primera de les grans
qüestions: on som.
D’entrada, els
diré que la majoria de la societat catalana i l’Estat espanyol es
mouen en freqüències d’ona diferents: mentre a Catalunya es
reclama més i millor autogovern, més capacitat de decisió pròpia,
a l’Estat s’executa un procés de recentralització política
sense contemplacions. L’Estat no pot esborrar formalment
l’autonomia, però la va deixant sense contingut, la va buidant.
Aquesta autèntica involució afecta totes les Autonomies, però a
Catalunya es viu de manera diferent. I es reacciona de manera també
diferent.
Val a dir que la
voluntat d’autogovern de Catalunya no és fruït d’una rauxa
passatgera sinó que enfonsa les seves arrels en la profunditat de la
seva història. Enguany, ho sabeu molt bé, commemorem tres-cents
anys de la pèrdua de les institucions i les llibertats catalanes; i
cent anys del primer intent de recuperar-les amb la creació de la
Mancomunitat. És a dir, l’aspiració de governar-nos a nosaltres
mateixos és una constant de la nostra història col·lectiva, i val
tant per la Catalunya de principis del segle XX amb dos milions de
persones, i amb poca immigració, com per la Catalunya actual amb set
milions i mig de persones, que majoritàriament tenen un origen
familiar de fora de Catalunya. Per tant, es pot afirmar amb
rotunditat que l’anhel d’autogovern forma part consubstancial de
la identitat catalana, de la nostra manera de pensar, de fer i de
ser. D’abans i d’ara mateix.
Tanmateix, aquesta
nítida identificació catalana amb l’autogovern no explica del tot
el perquè d’on som ara. De fet, a l’autogovern cal afegir-hi
l’aposta de pertinença a l’Estat espanyol com a constant de la
nostra història contemporània. Així va ser amb la Mancomunitat i
la Lliga de Prat de la Riba i de Cambó fa cent anys; així va ser
amb la República i l’ERC dels Presidents Macià i Companys ara fa
vuitanta anys; així va ser amb la recuperació de la Generalitat i
el retorn del President Tarradellas fa gairebé quaranta anys; així
va ser en les dues dècades de governs de CiU i del President Pujol;
així va ser en els dos tripartits del President Maragall i del
President Montilla; i així va ser en els dos primers anys del govern
que tinc l’honor de presidir.
És en
aquests darrers dos anys, i per primer cop de manera consistent en
més de cent anys, que aquestes dues constants històriques,
autogovern català i pertinença a l’Estat espanyol, poden no
necessàriament coincidir. I dic no necessàriament perquè aquesta
és una decisió que haurà de prendre el conjunt del poble de
Catalunya.
Què ha
passat doncs que expliqui el que està succeint per primera vegada en
tants anys?Hi veig una causa principal i dues de complementàries.
La principal és
el comportament de l’Estat; ras i curt, a la majoria de catalanes i
de catalans, l’Estat ens ha fallat. I ens segueix fallant.
Les causes
complementàries són la democràcia i la globalització.
La
democràcia ens fa perdre la por d’altres temps perquè impedeix
l’ús de la violència i ens dóna una força que no havíem tingut
mai durant tant de temps. Se’ns pot intimidar, pressionar i
perjudicar, però només fins a cert punt.
I la
globalització enderroca o dilueix fronteres, també mentals, i ens
fa entendre que no podem fer front a demandes i exigències del segle
XXI amb la mentalitat i els clixés dels dos segles passats.
Tanmateix,
deia que la causa principal que explica el que estem vivint radica en
el comportament de l’Estat espanyol.
Un Estat, ho
vull deixar molt clar, al que des de Catalunya i des del catalanisme,
i des de la recuperació de la democràcia, hem ajudat en tot moment.
No hi ha tema decisiu a l’Estat espanyol des de la transició
política en el que el catalanisme, amb els seus diferents accents,
no hi hagi contribuït de forma positiva. I alguns cops, de manera
decisiva.
Un Estat amb
el que vàrem negociar i pactar un nou Estatut d’Autonomia,
referendat pel poble català l’estiu del 2006, i fulminat pel
Tribunal Constitucional l’estiu del 2010 després d’una penosa
sensació de parcialitat, d’una duríssima campanya en contra, amb
recollida de signatures inclosa, del Partit Popular aleshores a
l’oposició, i d’una ostentosa inhibició del partit Socialista
aleshores al Govern.
Un Estat al que se
li va oferir durant mesos de l’any 2012 un Pacte Fiscal, com a
sortida després de la fallida de la via estatutària, i que no es va
preocupar ni de seure a la taula per parlar-ne, tot i que estava
reiteradament advertit de la creixent desafecció i desconnexió
mental de bona part de la població catalana envers l’Estat
espanyol.
Un Estat que va
menystenir les primeres grans mobilitzacions de bona part de la
societat catalana a favor del dret a decidir, i que les va seguir
ignorant a mesura que agafaven més volum i més força.
Un Estat que
enaltia la majoria silenciosa que no anava a les manifestacions però
que alhora menyspreava la majoria parlamentària a favor del dret a
decidir. Una majoria, per cert, sorgida de les eleccions al Parlament
de fa dos anys que vaig avançar precisament per escatir quina força
hi havia a Catalunya per iniciar aquesta via que estem seguint.
Sempre he posat les urnes abans de prendre grans decisions. Ho
recordo amb la voluntat que s’entengui bé el que avui proposaré.
Un Estat que es va
mostrar ofès quan partits catalans molt diferents varen ser capaços
de pactar contra pronòstic la data i la pregunta de la consulta, ara
farà un any. Ofès per no haver-los avisat d’aquest acord, quan
era el mateix Estat el que no deixava ni una sola opció a pactar res
que tingués a veure amb l’exercici del dret a decidir, molt
abans de saber la pregunta acordada.
Un Estat que
l’abril d’aquest any va donar un altre cop de porta als
parlamentaris catalans que varen anar a defensar un referèndum
acordat, fins i tot oferint la possibilitat de tornar a parlar de la
data i de la pregunta. Un Estat que va rebutjar just després
una consulta tolerada i no vinculant, d’acord amb una llei, la de
consultes, aprovada aquest estiu pel Parlament amb 107 vots a favor
sobre 135.
Un Estat que no es
va conformar amb la suspensió del decret que jo mateix havia signat
convocant la població catalana a votar el 9-N, sinó que també va
fer suspendre pel Tribunal Constitucional l’anomenat procés
participatiu dissenyat en substitució de la consulta.
Un Estat, en fi,
que diu que no a tot, que ni fa ni deixa fer, que juga a atemorir i
espantar col·lectius de persones vulnerables o febles, que confronta
la legalitat amb la legitimitat en lloc de fer-les compatibles, que
fa política a través del Tribunals i que pressiona la fiscalia per
inhabilitar, multar o fins i tot privar de llibertat membres d’un
Govern el pecat dels quals ha sigut escoltar la gent i fer tot el
possible per posar les urnes. I que, sigui dit de passada, ho
tornarem a fer quan calgui, sense por de querelles injustes.
Bé, aquí és on
som a hores d’ara.
Just en aquest
punt que som, afloren dues preguntes que entenc que requereixen una
reflexió addicional per part meva.
La primera, és si
es pot esperar raonablement un canvi d’actitud per part de l’Estat
espanyol respecte de les aspiracions catalanes majoritàries?
La segona és
si Catalunya es veu i es sent capaç de prosseguir el camí iniciat
fins a completar l’exercici del dret a decidir i implementar el
resultat que se’n derivi, si aquest fos el de constituir-se en
Estat.
Sobre la primera,
la possible reacció de l’Estat personalment, personalment
subratllo, sóc bastant escèptic. Tinc, a aquestes alçades, prou
experiència acumulada per no esperar massa d’un Estat que
pensa, sent i actua de manera molt diferent a la de la majoria de la
població catalana. Els forts lligams de tot tipus, culturals,
econòmics, històrics, familiars i emocionals existents entre
Espanya i Catalunya no tenen una bona traducció ni equivalència
polítiques.
La raó és
coneguda: no hi ha un tracte entre iguals, de tu a tu, sinó una
relació de jerarquia i subordinació, de dalt a baix. Per cert, no
cal trencar-se massa la closca per saber qui està a dalt i qui està
a baix, qui mana i qui ha d’obeir, qui dicta i qui pren nota. En
aquesta relació desigual, hi ha una manera prou coneguda d’anar
tirant i d’aguantar-se: fer el bon minyó, ajudar, queixar-se una
mica però no molt, exigir però no gaire, i acceptar de facto
i de iure la jerarquia; aleshores es produeix la famosa
“conllevancia” orteguiana. De fet, és la situació que hem
viscut majoritàriament en el temps, també en els darrers
trenta-cinc anys.
Ara bé, en els
pocs moments, com ara, en els que Catalunya eleva l’ambició del
seu projecte nacional i el to de la seva reivindicació, en els que
pretén ser tractada de tu a tu, és a dir, com una nació de debò,
en els que vol equiparar-se amb les altres nacions del món des del
punt de vista del dret a decidir -que es reconeix fins i tot a
nacions sense Estat propi, com Québec i Escòcia- aleshores s’acaba
la “conllevancia” i es substitueix per l’”acoso y derribo”.
És on som ara.
Surten els vells i coneguts fantasmes de la intolerància, els tics i
els prejudicis d’un Estat que “desprecia cuanto ignora”, d’un
estat que a canvi de vèncer li és indiferent convèncer. De
tota manera, malgrat el meu escepticisme, element protector contra la
ingenuïtat o l’excés de confiança, ho sé molt bé, com a
President de la Generalitat sempre he de deixar una porta oberta a un
eventual canvi d’actitud de l’Estat. Així ho he fet fins ara, i
així ho seguiré fent.
El meu
escepticisme respecte de la capacitat de l’Estat de canviar en un
sentit positiu la seva actitud de fons cap a Catalunya, no serà
obstacle per una observació atenta de la nova realitat, si aquesta
realment es produeix. Escepticisme no significa intransigència. Un
canvi d’actitud de l’Estat que no fos simplement un cant de
sirena podria venir per dues vies diferents: una, altament improbable
però altament desitjable, seria que s’avingués a negociar un
referèndum acordat. La via britànica o la canadenca. És a dir, sí
al dret a decidir, sí a l’autodeterminació, i no a la
independència automàtica sense negociació. Aquest escenari fóra
el millor, però a hores d’ara sembla ciència ficció,
dissortadament. La segona via, més probable però molt verda
hores d’ara, seria que l’Estat fes una proposta concreta per
encarar el conflicte amb Catalunya. Sembla que cada vegada hi ha més
veus a Espanya que s’expressen en aquest sentit. Alguns pensen que
després de les eleccions municipals i autonòmiques del maig i de
les generals a Corts de la tardor de l’any 2015 aquestes veus
aniran a més i acabaran fent prevaldre el seu criteri. També en
aquest punt sóc escèptic personalment.
Si l’Estat,
fixeu-vos, no va saber pair un estatut retallat, com podria ara
digerir, per exemple, una reforma constitucional que donés resposta
a les aspiracions majoritàries de la població catalana? Per
arribar a fer això caldria que es mengessin molts gripaus, i em temo
que no hi estan massa acostumats. Nogensmenys, si aquesta proposta de
l’Estat arribés a veure la llum, la meva posició com a President
ha sigut i segueix essent la mateixa: escoltar-la, defensar la nostra
posició amb el màxim consens a Catalunya, i posar com a
condició que la decisió final correspon al poble de Catalunya en
una votació directa. Dit d’una altra manera, no es pot tornar als
despatxos allò que ja és de la gent, perquè s’ho ha guanyat. La
segona pregunta a la que em referia fa una estona i que mereix uns
comentaris és si Catalunya és capaç de completar el camí iniciat
comptant amb els seus propis mitjans. En aquest cas, la meva resposta
és que sí. El nou de novembre el país ho va demostrar. Va ser una
culminació esplèndida i esplendorosa de les immenses mobilitzacions
socials precedents. El gir també va representar una altra fita: la
majoria d’edat de Catalunya com una nació que no només es
reconeix a sí mateixa sinó que exerceix per ella mateixa. És
conegut que la majoria d’edat no comporta automàticament
l’emancipació, però sempre significa un canvi d’estatus.
El 9 de
novembre Catalunya va canviar d’estatus, perquè va trencar l‘statu
quo, el va superar per elevació; aquest cop, ho vaig dir davant de
més de cent periodistes aquella nit, Catalunya es va mirar al
mirall, i es va agradar. L’endemà, les catalanes i els
catalans seguíem tenint els mateixos reptes i problemes: atur
elevat, pobresa, desigualtats, precarietat de les finances públiques,
avui és el dia mundial contra la violència de gènere; i seguíem
tenint instruments i recursos escassos per fer-hi front. Però el deu
de novembre Catalunya era un país més lliure i per tant més segur
de sí mateix. Un país mentalment i anímicament més preparat per
construir el seu futur i per posar més en marxa les seves altes
potencialitats. Ara bé, del camí que ens va portar fins al nou
de novembre n’hem de treure també algunes lliçons. Identificar
millor les nostres debilitats, que les tenim. I aprendre millor
dels nostres errors, quan els cometem.
Permeteu-me
una breu reflexió en aquest sentit. A Catalunya s’ha demostrat que
hi ha una fórmula guanyadora. La fórmula diu així: societat civil
organitzada i mobilitzada + institucions públiques compromeses +
civisme + objectius clars i compartits = èxit de país. Apliquem
aquesta fórmula al 9N: voluntaris i entitats + Generalitat i
Administracions locals + civisme exemplar + posar les urnes = èxit
de país. Explicat així pot semblar fins i tot senzill; com
bufar i fer ampolles. Però la complexitat de fer-ho així és
enorme, entre d’altres raons perquè no estem parlant d’una
ciència exacta sinó de quelcom que pot esdevenir un còctel
explosiu: la barreja de la condició humana i la política. Vaja,
dinamita pura... Fixeu-vos que dels ingredients de la fórmula, no en
pot fallar cap. Si en falla un, l’èxit ja no és el mateix. Cal
que la fórmula funcioni completa si Catalunya vol prosseguir i
completar el camí endegat. Aleshores, quan això succeeix, l’efecte
que es provoca no és només de suma, sinó d’autèntica
multiplicació. És a dir, el 9N. Us parlava d’identificar
debilitats i errors com a teràpia i vacuna pels temps a venir.
Debilitats i errors nostres. N’esmento uns quants, fruit de
l’experiència i pel que bonament pugui servir de cara a aquests
propers mesos i anys.
—El primer, no
confondre els rols de la societat civil i de les institucions
públiques. Els dos rols són exactament igual de decisius,
absolutament complementaris, però han de tenir perfils ben definits
i no trepitjar-se.
—El segon, en
processos d’alta complexitat, no es pot convertir l’anècdota o
el detall en categoria principal. Dit en llenguatge col·loquial, no
es poden gastar energies que no ens sobren en ocupar-se de qüestions
pròpies de llepafils o de perepunyetes. A Catalunya hi ha
discussions eternes sobre temes que a l’hora de la veritat són
absolutament menors, secundaris o irrellevants. Cal anar al gra i
saber identificar allò que és essencial. Destriar, mai millor dit,
el gra de la palla.
—El tercer,
actuar amb coratge no equival a no tenir por. No tenir por de res
acaba sent inconsciència. El coratge consisteix a superar la
por, i no pas a no tenir-ne. Tornant al llenguatge col·loquial, una
sobredosi de pit i c....... que escalfi les neurones pot ser tan
contraproduent com un acomplexament permanent, un encongiment
permanent, que les deixi congelades i no permeti actuar. A Catalunya
tenim dos conceptes que són tan nostrats que no tenen fàcil
traducció: el seny i la rauxa. Una bona i justa proporció dels dos
és el que ens permet avançar amb pas ferm i segur
—La meva
darrera reflexió en aquest punt és que la ideologia no passi per
sobre dels ideals. Molt sovint, un excés d’ideologia amaga una
manca d’ideals.
Igual que una
preocupació excessiva per quedar bé pot acabar passant per sobre de
fer el bé. Voler quedar bé és humà i és legítim; ens passa a
tots. Volem quedar bé davant dels nostres, i que els nostres siguin
quants més millor. Tanmateix, hi ha moments en els països, pocs
moments, en els que cal saber difuminar una mica l’ombra de la
ideologia pròpia a canvi de fer brillar la llum de l’ideal comú.
Al meu entendre, a
Catalunya ara som en un d’aquests moments que es donen molt de tant
en tant i que cal saber aprofitar. Hi ha moments en què no treballes
prioritàriament per una ideologia, ni tan sols per una sola
generació, sinó per a moltes alhora. La política està molt
entrenada a treballar pel teu espai concret i pel teu temps present;
pel teu partit, i per ara. Hi ha moments, però, que l’espai passa
a ser el de tots, i el temps no és només ara, sinó l’abans i el
després. És a dir, que el temps present és la ròtula que enllaça
tot el que moltes persones han fet en el passat amb el que moltes
persones podran fer en el futur. Són aquells moments, doncs, en
els que cal actuar amb generositat, amb molta generositat si cal. I
si cal, amb molta generositat.
Fins aquí
l’anàlisi d’on som.
L’altra gran
pregunta que es fa molta gent és cap a on anem.
Abans
d’endinsar-me en aquest terreny, desconegut però una mica menys
que fa dos anys, em permeto insistir en la primera premissa de la
meva intervenció: el que avui els dic, inclòs el full de ruta i les
propostes que exposaré, només em comprometen a mi. A mi, s’entén,
com a President del país. S’han d’entendre, per tant, com una
invitació a una reflexió serena, positiva, amb voluntat de prendre
les millors decisions i de sumar tant com sigui possible.
Per saber
cap a on anem, recuperaré el que vaig deixar escrit en el debat de
política general celebrat en el nostre Parlament el setembre de
2013, fa més d’un any. Deia aleshores: Volem celebrar la
consulta de manera acordada amb l’Estat, o com a mínim en un marc
de tolerància i, per tant, en absència de conflicte jurídic. I
afegia: Si malgrat la nostra inequívoca voluntat de diàleg i
d’acord cap negociació amb l’Estat és possible, estic disposat
a utilitzar com a President tots els instruments democràtics i
legals al meu abast a fi de facilitar que el poble de Catalunya pugui
decidir lliurement el seu futur com a país, inclosa la convocatòria
d’eleccions. No és l’escenari que desitjo, ni és el millor.
Tanmateix, estic disposat a arribar fins a aquest punt, com a últim
recurs, si es pretén silenciar la veu i impedir el vot de les
catalanes i dels catalans. Som exactament en aquest punt.
L’Estat pretén
silenciar la veu i impedir el vot de les catalanes i dels catalans
per decidir el futur polític del país. I no només això, sinó que
l’Estat pretén inhabilitar, multar i si pot empresonar aquelles i
aquells que volem escoltar la veu i facilitar el vot dels nostres
conciutadans. Ha arribat l’hora, per tant, d’utilitzar
l’únic instrument que ens queda per poder fer la consulta que
se’ns nega. No tinc cap inconvenient, cap inconvenient, a dir que
no és el millor dels instruments, però no n’hi ha d’altre. Quan
persegueixes un gran objectiu, i el dret a decidir d’un poble ho
és, has d’estar disposat a fer ús de tots els estris disponibles.
D’aquests, gairebé tots depenen de la voluntat de l’Estat:
referèndum, consulta no referendària, consulta tolerada. En canvi,
les eleccions només depenen de nosaltres. I són legals per
definició. I no es poden suspendre o invalidar... vaja, a menys que
algú no es begui definitivament l’enteniment.
Assumida
doncs la decisió de fer ús de les eleccions com l’únic i l’últim
mecanisme disponible per conèixer l’opinió de la ciutadania amb
relació a si Catalunya ha de constituir-se en Estat o no, la
pregunta és quin tipus d’eleccions. Es parla de terminologies que
sovint s’escapen de l’abast de la majoria de la població: se’n
diu plebiscitàries, constituents, referendàries, etc. Totes
aquestes definicions tenen una base política, però no responen a
cap categoria jurídica; i no cal dir que quan parlem d’eleccions,
i sobretot de consulta sobre el futur polític de Catalunya en forma
d’eleccions, no té sentit apartar-se del marc legal existent.
Sempre m’heu sentit dir que, en allò que depengués de mi, hi
hauria consulta, i seria legal. M’expressava amb aquesta claredat
perquè sempre vaig tenir al cap que, si no hi havia altre remei, les
eleccions es convertirien en la consulta. Per tant, de quin
tipus d’eleccions parlem? Per respondre aquesta pregunta, és
important retenir tres conceptes:
—El primer, per
part de qui les convoca, jo mateix, serien eleccions al Parlament de
Catalunya ajustades a la legislació actualment vigent. S’acaba
doncs la discussió sobre si el que es fa és legal o no. La suposada
manca de legalitat és el gran argument de l’Estat espanyol per
haver intentat impedir la consulta a Catalunya. Doncs bé, quan es
convoquen eleccions segons l’ordenament legal estatal, ja no hi ha
il·legalitat possible.
—Segon, són els
partits polítics i la societat civil organitzada els que
converteixen les eleccions normals convocades pel President de la
Generalitat en la consulta que no ens han deixat fer d’una altra
manera. Després explicaré com es fa això, segons la meva opinió.
—Només avançaré
les eleccions si es compleix la condició anterior, és a dir, si són
per fer la consulta. Si es volen eleccions per canviar el Govern o
per modificar la representació de cadascú en el Parlament, no hi
haurà avançament. En aquest cas es farien quan toquen, a finals del
2016, completats els quatre anys de legislatura. Aclarit el
concepte eleccions / consulta i el procediment a seguir, intentaré
respondre una altra qüestió principal: què és el més decisiu
d’unes eleccions o d’una consulta? A parer meu, el
resultat. Perquè? Perquè és el que reflecteix que tria la votació,
aquells que van a votar. El resultat, i cap altra cosa, és el
que determina si hi ha una majoria a favor d’una determinada
qüestió, i quina dimensió, grandària o amplitud té aquesta
majoria. Permeteu-me doncs que introdueixi una reflexió
addicional que no em sembla gens menor: el resultat, que és el més
important, ha de ser nítid, clar i molt entenedor. No pot donar lloc
a discussions sobre què s’ha votat; no es poden donar excuses per
confondre la interpretació del resultat. Ni a casa, ni a enlloc del
món.Per anar bé, tothom ha de saber què ha votat el poble de
Catalunya. I aquest fet cabdal aconsella fer les coses d’una
determinada manera.
A Catalunya hem de
tenir molt clar que els centres de poder existents, i per tant els
Estats constituïts, no esperen amb els braços oberts la
configuració d’un Estat a Catalunya. Per a ells, aquest escenari
representa un problema en la mesura que significa una confrontació
directa amb l’Estat espanyol, un poder constituït en el món des
de fa alguns segles. Amb aquesta afirmació no pretenc generalitzar,
ja que seria injust i massa simplista. He constatat personalment al
llarg dels darrers dos anys que hi ha països que entenen molt bé i
respecten el nostre dret a decidir com a nació. I sobretot he
comprovat que gairebé ningú entén l’immobilisme petri del Govern
espanyol davant d’un gran repte democràtic i d’Estat com
planteja Catalunya.
Si explico tot
això és per fer entendre un concepte que serà determinant: no
podem donar des de Catalunya ni la més mínima excusa perquè el
resultat de les eleccions o de la consulta en forma d’eleccions
sigui mal interpretat, i per tant discutit i finalment no acceptat
com a vàlid. Si Catalunya, a través d’una majoria suficient
de la seva població, vol formar part del club que conformen els
Estats, ha de seguir les normes d’admissió. I la primera norma,
que no ens podem saltar, és poder comprovar de manera nítida i
clara que hi ha la majoria social a les urnes. I que s’han seguit
els procediments legals per aconseguir-ho.
Tot això és
possible, però només sota determinades condicions o blocs de
qüestions que exposaré a continuació.
La primera
condició, o el primer bloc de qüestions, és que hi ha d’haver
una pregunta o un programa clar, que tampoc doni lloc a discussions
sobre què es vota. No podrem tenir un resultat clar si la pegunta no
és clara. Per determinar què vol dir una pregunta o un
programa clars, hem d’anar a l’arrel del problema, que no és
altre que saber si es vol que Catalunya esdevingui un Estat
independent, o no. Per tant, es tracta de preguntar exactament això,
i no altres coses.
La dificultat amb
la que toparem per fer aquest plantejament és que no tots els
partits polítics catalans voldran acceptar que les eleccions al
Parlament girin entorn d’aquesta qüestió. Alguns voldran parlar
de moltes altres coses, i així ho reflectiran en els seus programes
electorals. Estaran en el seu dret de fer-ho així. Però si tots fem
el mateix, aleshores les eleccions no tindran un resultat clar, que
és el que ens convé per resoldre la qüestió de fons. Si tots
parlem en els nostres programes de totes les matèries d’unes
eleccions tradicionals, com podrem dir aleshores que el que s’ha
resolt a través d’aquestes eleccions és si Catalunya vol ser un
Estat o no? Recordem que si ara pot tenir sentit avançar les
eleccions és només per fer la consulta, i no per altres raons. Per
a la resta de temes, per cert molt importants, les eleccions toquen
d’aquí dos anys, i no pas ara.
La conclusió
d’aquest primer bloc és diàfana. Com que és legítim que algunes
formacions polítiques es presentin a les eleccions al Parlament amb
programes sobre totes les matèries del país, hem de garantir que
algunes altres formacions es presentin només amb un programa
que si obté la majoria signifiqui l’aval de la població catalana
per convertir Catalunya en un Estat. Això també és legítim, i
molt més tenint en compte que se’ns ha impedit fer-ho d’una
altra manera. Com que Espanya no es comporta com el Regne Unit o el
Canadà, nosaltres solament ho podem fer d’aquesta manera, que no
és la millor, però és l’única possible. En forma d’eleccions
avançades, amb un programa clar que es centri en el tema de fons, i
amb la voluntat d’obtenir una majoria en el Parlament que transmeti
un resultat clar i entenedor a tot el món.
El segon bloc de
qüestions a resoldre és dels que porta més debats i especulacions.
Una llista, o
vàries llistes?
En una primera
aproximació, és evident que de llistes n’hi haurà moltes, com a
totes les eleccions. Com he dit abans, també n’hi haurà que
negaran l’ús d’unes eleccions per fer una consulta sobre el
futur polític de Catalunya. Per tant, la discussió d’una o vàries
llistes es circumscriu a l’àmbit dels que varen defensar el sí-sí
el passat nou de novembre, incloent-hi els partits que no es varen
oposar al segon sí i hi vulguin ser presents.
Doncs bé, el meu
criteri, reitero que personal, és que si hi ha més d’una llista a
favor del sí, n’hi ha d’haver una que per ella mateixa obtingui
la majoria absoluta en el nou Parlament. És a dir, a parer meu, el
tema no és quantes n’hi ha. El punt decisiu és que una d’elles
tingui prou força, prou massa crítica, prou acceptació popular,
prou majoria com perquè es pugui dir i s’entengui a tot arreu que
el sí ha guanyat la consulta duta a terme en forma d’eleccions.
Resulta evident per altra banda que després de les eleccions es
poden fer acords amb altres formacions que hagin obtingut
representació, però sempre des de la legitimitat d’haver assolit
la majoria directa a les urnes.
El tercer bloc a
encarar és si la dinàmica tradicional i habitual dels partits
permet dur a la pràctica una operació d’aquesta envergadura que
acabo de descriure.
La veritat és que
tots ho veiem difícil, perquè objectivament ho és. Els partits
tenen i defensen interessos contraposats, molt sovint, per això se’n
diuen partits, perquè representen parts d’un tot o conjunt més
general. Són el mirall del pluralisme de la societat. Tanmateix,
no sempre el que és més difícil esdevé impossible. El 9 de
novembre n’és un bon exemple. Hi va haver un moment a mitjans
d’octubre, que tot semblava perdut. Però no ho estava, de perdut.
Calia tenir convicció i fe en que les coses podien sortir bé, i
jugar-se-la. A tot o res. I demostrar, i demostrar-nos, que difícil
no significa impossible. I que quan la barca trontolla, i aquella
trontollava, sempre hi ha persones que estan disposades a remar si
cal amb les mans per evitar el naufragi i arribar a port amb el
passatge i la tripulació sans i estalvis. Aquestes persones són les
imprescindibles, i sortosament a Catalunya n’hi ha moltes; més de
les que sembla a primera vista.
Doncs bé,
davant del repte immens que tenim, que es presenta tan poques vegades
en la història dels països, som capaços a Catalunya de configurar
una llista prou àmplia, transversal i forta, amb un programa
prou clar, que obtingui la majoria en el Parlament i que
permeti evidenciar davant del món que Catalunya vol esdevenir un nou
Estat? Són capaços alguns partits, no tots òbviament, d’aparcar
per una sola vegada i per un període de temps curt les seves
diferències i decidir sumar? He posat com a títol d’aquesta
intervenció precisament aquest: temps de decidir, temps de sumar.
Per fer-ho
possible, aquesta conjunció, aquesta pinya, aquesta suma d’esforços,
proposo una fórmula que té el doble objectiu de superar la dinàmica
partidista i alhora de protegir el futur dels partits catalans, que
seguiran essent necessaris en la nova etapa que s’obri en el nostre
país. La fórmula que proposo amb aquest doble objectiu és la
següent:
—Primer, es
configura una llista que compti amb el suport dels partits
polítics que s’hi vulguin sentir representats.
—Segon, la
llista la configuren persones representatives de la societat civil,
professionals i especialistes en les matèries clau per a la
construcció de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels
partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada partits
polítics-societat civil- professionals experts reconeguts.
—Tercer, totes
les persones provinents de la societat civil i la majoria –potser
no totes- de les proposades pels partits polítics acceptarien no
repetir en les eleccions següents. Per tant, es presentarien per un
sol cop, com un acte de servei al país.
—Quart, el
mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la
constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la
Generalitat.
— Cinquè, les
eleccions següents, els partits que haguessin donat suport a aquesta
llista podrien, òbviament, tornar a presentar-se per separat.
—Sisè, el
finançament de la campanya es faria al marge dels partits, a través
d’una associació o fundació que es crearia específicament per
aquest cas.
—I setè, les
subvencions públiques que obtingués aquesta llista com a
conseqüència dels resultats assolits es distribuirien exclusivament
entre els partits polítics implicats a fi d’assegurar la seva
viabilitat financera pel futur immediat. Amb aquesta proposta
que us faig s’intenta sumar més enllà dels partits, per un sol
cop, per un període curt, per guanyar la consulta, per constituir si
es guanya l’Estat, i preservant a més els partits de cara al
futur, que també és una obligació. Quan em referia a actuar amb
generositat, em referia a poder fer això o quelcom semblant a això.
El quart bloc que
entenc que requereix una proposta concreta és què han de fer el nou
Parlament i el nou Govern sorgits de les eleccions si aquestes han
servit per fer la consulta sobre el futur polític de Catalunya i la
llista que proposo ha obtingut la majoria necessària i per tant ha
guanyat el sí. Recordo que segons l’esquema anterior el nou
Parlament i el nou Govern tindrien un horitzó temporal de màxim
divuit mesos per desenvolupar la seva tasca i assolir els seus
objectius. Segons el meu criteri, les funcions bàsiques serien
les següents:
—La
primera, comunicar a les institucions de l’Estat espanyol, si ha
guanyat el sí, de la Unió Europea i de la comunitat internacional
la intenció de constituir un Estat a Catalunya d’acord amb el
mandat rebut a les urnes.
—La segona,
proposar l’obertura de negociacions formals, si cal amb el concurs
de la mediació externa, per acordar les condicions de la constitució
del nou Estat amb el propòsit que siguin justes, respectuoses i
profitoses per a totes les parts implicades.
—La tercera,
acabar de preparar les estructures d’Estat per assegurar una
transició eficaç fins a la constitució del nou Estat, així com el
paquet legislatiu necessari, aprofitant els informes elaborats pel
Consell Assessor per a la Transició Nacional i recollits en el
Llibre Blanc presentat a finals de setembre.
—La quarta,
endegar un procés de participació durant aquells 18 mesos i mig de
la ciutadania catalana, del seu teixit associatiu i del món local
per preparar les bases d’una futura constitució catalana, per ser
aprovada en el següent mandat legislatiu, segons el criteri que
establissin aleshores els partits polítics representats aquell
moment en el Parlament. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir pot ser
una bona base de referència.
— La cinquena,
assegurar la majoria parlamentària al Govern per poder garantir la
governació normal del país i el bon funcionament de l’Administració
de la Generalitat així com la prestació dels serveis públics, al
llarg de la durada del mandat.
— I la sisena, a
l’acabar el mandat de màxim un any i mig, el Parlament i el Govern
promourien les noves eleccions catalanes, aleshores sí constituents,
i coincidint amb les noves eleccions per determinar el vot a cada
formació política, convocarien un referèndum a fi que les
ciutadanes i els ciutadans de Catalunya decidissin la proclamació
definitiva del nou Estat amb ple coneixement de causa de com naixeria
l’Estat català en el context europeu i mundial. A través d’aquest
acte doble i únic, eleccions i referèndum, Catalunya exerciria la
seva sobirania, amb l’aval novament de les urnes. Fent-ho així
entenc que tindrem les millors garanties possibles en el context
internacional, escenari decisiu si volem entrar a formar part del
club dels Estats que, insisteixo, té normes que cal respectar.
El cinquè bloc, i
darrer dels que volia comentar per completar el full de ruta que
proposo, és el que afecta els calendaris. Fins ara m’he referit al
què i al com. Ara cal abordar també el quan. Comprendran que
avui no els hem convidat per donar a conèixer la data concreta de
les eleccions. Ara que no em sent, i si em guarden el secret, els
confessaré que ni el que ho ha de decidir ho sap a hores
d’ara... Sent aquest un tema important, si volem fer les coses
bé el temps ha de ser la conseqüència de saber què volem fer i de
com ho volem fer. Imaginin que un noi o una noia es volen
treure el carnet de conduir, i que tenen l’edat per fer-ho. Si
posen la data de l’examen però hi arriben sense estar preparats ni
per a la teòrica ni per a la pràctica, es queden sense carnet, i
per tant sense conduir. I a l’inrevés, si s’han apuntat per a
l’examen i pagat les taxes i s’adormen i no es preparen, han de
tornar-se a apuntar i pagar. A Catalunya passa més o menys el
mateix; no ens podem dormir, però cal arribar a l’examen ben
preparats. A efectes pràctics, què vol dir ben preparats? Els
dono també la meva visió sobre aquest punt.
—Haver
resolt el què i el com. És a dir, saber que si convoquem eleccions
és per fer la consulta sobre el futur polític de Catalunya i no una
altra cosa i saber com la farem, com actuarem després de feta i què
hi anem a defensar. En definitiva, com es resolen les qüestions
que he plantejat i per les que he procurat donar pistes i propostes
sobre totes elles.
—Haver completat
la feina per garantir al màxim la victòria del sí. Una consulta es
convoca per intentar-la guanyar.
Després es guanya
o es perd, així és el joc democràtic. Però l’intent s’ha de
fer per guanyar. En aquest sentit, el 9-N dóna informació i pistes,
tenint en compte que si es convoquessin eleccions per fer la consulta
la participació seria gairebé segur la més alta que hem tingut
mai. Per altra banda, la principal orientació sobre el timing
l’he donada fa una estona, just quan he esmentat que tot el procés
hauria d’estar conclòs a finals del 2016, a punt per prendre totes
les decisions definitives amb totes les seves conseqüències.
Queda, doncs, poc
temps per una feinada immensa. Fetes totes aquestes reflexions
sobre el quan, n’hi afegeixo una última: el quan no serà problema
si tota la resta es resol en la bona direcció. Crec haver donat
proves que quan cal no em fa ni mandra ni recança utilitzar la
facultat que em correspon com a President de convocar unes
eleccions. Per totes les persones, que també són moltes, que
pensen que aquest ritme electoral és excessiu, els diré que en
condicions normals tindrien raó. A mi també m’agradaria fer
eleccions cada quatre anys. M’agradaria tenir més tranquil·litat
i poder actuar amb calendaris més pausats. En condicions normals. El
problema, però, és que el país no viu en condicions normals.
No és normal que
en un país surtin cada any un milió i mig de persones pel cap baix
a manifestar-se; no és normal que en un país un procés
participatiu fet en condicions precàries aplegui dos milions
tres-centes cinquanta-mil persones a les urnes; no és normal que un
país que ha votat un Estatut en referèndum vegi com un àrbitre
parcial el retalla injustament;
no és normal que
en un país la seva població no pugui expressar la seva opinió
sobre el futur polític del propi país sense que l’Estat hi posi
traves de tota mena; no és normal que en un país la Consellera
d’Ensenyament, la Vicepresidenta i el President que us parla hagin
de passar per la via del Codi Penal per haver complert un compromís
electoral i un mandat parlamentari i haver posat les urnes a fi que
la població pogués expressar lliurement, democràticament i
cívicament la seva opinió.
No és
normal que el Govern central, i no és un tema menor, suspengui a
través del Tribunal Constitucional un decret de pobresa energètica
fet per la Generalitat per protegir les persones més febles de la
nostra societat, aprofitant les minses competències que tenim en
aquest sentit.
No és normal que
un país no pugui aprovar sense l’oposició de l’Estat una
regulació interna d’horaris comercials que pretén defensar un
model de comerç i de ciutats de major èxit que d’altres. No és
normal que un país hagi d’estar defensant-se contínuament
en els Tribunals per defensar la llengua pròpia del país en el seu
sistema educatiu.
No és normal que
un país rebi de l’Estat al qual pertany una inversió en
infraestructures molt per sota de la seva aportació a la riquesa
general.
No és normal, en
fi, que un país tingui un dèficit fiscal sistemàtic i permanent
d’elevades proporcions que castiga el benestar i el progrés
de la seva gent.
No és normal. No
estem en condicions normals. I per això hem de prendre decisions
diferents. I tenir actituds diferents. Creieu-me: amb les decisions i
actituds tradicionals no podrem fer front a situacions i reptes
excepcionals com els que tenim ara. Al llarg de tota la meva
intervenció he intentat oferir reflexions i propostes per orientar
la recta final del procés polític, fonamentat en el dret a
decidir,que Catalunya va iniciar amb força ara fa exactament dos
anys. Per definició, la recta final de qualsevol procés o actuació
acostuma a ser la fase més decisiva. Ets més a prop de la meta,
acumules el cansament de molta distància recorreguda, has hagut de
salvar molts obstacles i algunes travetes, has hagut de sobreposar-te
als moments de defalliment; alhora, saps que tens més a l’abast
creuar la línia d’arribada i que l’esforç ha valgut la
pena. També saps, o has de saber, que els errors que es cometen
en aquesta recta final es paguen doble, o triple. És el moment en el
que hi ha més empentes, més nervis, i més coses en joc. És l’hora
en què les forces no poden fallar. De fet, és l’hora en què res
essencial hauria de fallar.
La intervenció
d’avui és la meva aportació, tant modesta com honesta, per ajudar
a no fallar quan encarem la recta final. Per arribar fins aquí,
moltes generacions de catalanes i de catalans hi han deixat la pell;
alguns fins i tot la vida. Darrere nostre hi ha constel·lacions
d’il·lusions, d’esperances, d’esforços i d’anhels de milers
i milers de compatriotes nostres, molts d’ells per cert arribats de
fora de Catalunya, que a hores d’ara donen llum i guia al camí que
hem de saber completar.
Tanmateix, el que
dóna realment sentit a tot plegat és el llegat que lliurarem als
que venen després de nosaltres. El 9 de novembre, hi havia moltes
persones fent cua davant de les urnes amb els rostres emocionats
pensant en alguna persona estimada ja absent o experimentant el goig
de poder dipositar una papereta, una simple papereta, per ajudar a
construir el país del futur, el seu país. Justament aquest concepte
i aquest repte del país del futur, són els que donen sentit, ple
sentit, al que estem fent.
En la meva
reflexió d’avui us he parlat sobretot del què i del com, i també
del quan. Però no us he parlat del perquè. És a dir, no us he
parlat del més important . Fer-ho avui seria abusar de la seva
paciència. Per tant, poden estar tranquils; no ho faré. De tota
manera, si entre la governació diària del país -que porta molta
feina- i l’acompliment del procés polític -que també en porta
molta– queden energies, idees i una mica de temps, m’agradaria
destinar una part de l’any vinent a explicar el país que imaginem
i que volem.
De fet, més que a
explicar, hauria d’haver dit a explicar-nos, perquè construir un
país és sempre, per definició, una tasca col·lectiva. Jo hi puc
posar el meu gra de sorra, exactament igual que tots els
conciutadans. Avui, només apunto tres preguntes que caldrà
respondre sobre la Catalunya que naixerà desprès de la gestació
que estem vivint.
—Tenim les
capacitats per edificar un país bo de debò?
—Tenim les
idees?
—Tenim els
instruments, els estris, les eines?
A les dues
primeres preguntes la meva resposta és sí. Catalunya atresora idees
i capacitats suficients per construir un bon país. En part, el
tenim. Però només en part. Un país que en els millors moments
d’expansió econòmica, ara fa uns anys, acumulava un atur del 6%,
un risc de pobresa del 19% i un fracàs escolar del 30%, no és el
país que hauríem de tenir.Un país que després de sis anys de
recessió econòmica assoleix un atur de prop del 20% no és el país
que hauríem de tenir, perquè la crisi l’han tingut molts, la
recessió també i no tots tenen l’atur que tenim nosaltres. Un
país amb desigualtats creixents no és el país que volem. Un país
on causes judicials sensibles triguen anys a acabar-se no és el país
que volem. Un país, en fi, on hi ha massa sospites o realitats
d’irregularitats i de corrupció no és el país que volem. En
sentit contrari, un país solidari com el que tenim és el país que
volem. Un país creatiu, dinàmic i emprenedor com de fet tenim és
el país que volem. Un país amb ciència avançada, bones
universitats, potència cultural i esperit innovador com anem tenint,
és el país que volem. Un país cada cop més present al món i amb
una capital cada vegada més coneguda i valorada és el país que
volem. Un país amb un teixit associatiu fort i compromès, capaç de
gestionar eficaçment serveis d’interès públic, és el país que
tenim i volem. Un país amb talent individual i en molts casos amb
excel·lència personal és el país que en bona part tenim. I un
país on les persones i els territoris tinguin oportunitats de
progrés, de benestar i de drets, amb sentit de justícia social i
d’equitat, és el país que en bona part hem anat tenint i que hem
de recuperar amb més plenitud. En definitiva, Catalunya pot
aspirar a ser un país amb una bona economia que creï bona riquesa i
amb un Estat del benestar que garanteixi justícia. Àustria i
Dinamarca són, en bona mesura, tot això. Tenen la nostra dimensió
i la nostra població. Però són millors o ho fan millor. En moltes
coses. Tanmateix, els instruments dels que disposen
aquests països són molts més, i millors que els nostres. Tenen la
capacitat de decisió dels Estats. Una capacitat també limitada,
perquè la necessària federalització d’Europa restringeix les
sobiranies clàssiques o tradicionals. Una capacitat, però, molt més
gran que no pas la nostra. Si l’autogovern de Catalunya
s’hagués anat apropant, ni que fos paulatinament, com havia passat
en alguns moments, a la d’aquests Estats, ara no tindríem el
conflicte que tenim. La majoria de catalanes i de catalans no
tenim cap problema de principi per conviure en el marc de l’Estat
espanyol. La situació, però, és exactament la contrària. Cada dia
que passa som més lluny dels instruments dels que disposen els
països europeus que poden ser un bon referent per a nosaltres. La
conclusió és clara: ens falten instruments per construir el país
que hauríem de tenir, i que molts volem i desitgem. Sabríem
utilitzar-los, aquests instruments? És la pregunta que ens fan
alguns. Però si no els tenim, no ho sabrem mai i no és el tingut
mai com a mínim des de fa tres segles i els que havíem pensat que
podíem tenir de manera compartida amb l’Estat al qual avui
pertanyem són instruments que se’ns han anat negat o disminuint
amb el pas del temps, en lloc d’anar-los millorant i enfortint.
Acabo amb una
referència personal. Me n’excuso, perquè no és el mateix parlar
de les opinions o propostes d’una persona que de la persona en sí
mateixa. En aquesta ocasió, però, em sembla obligat fer aquesta
referència personal, amb l’ànim de desfer equívocs i d’actuar,
també per part meva, amb la màxima transparència. Hi ha en aquest
moment polítics, opinadors o persones no tan vinculades a l’acció
política que es pregunten –i a partir del que he dit avui potser
encara es preguntaran més- quin ha de ser el meu paper en la part
que falta del procés. Alguns, més murris, desconfiats o
interessats, mai se sap, no es pregunten res i simplement afirmen que
el que realment pretenc a través de tot això és salvar-me jo
davant dels sotracs o fins i tot dels tsunamis polítics que es
dibuixen a l’horitzó. El cert és que quan sento comentaris així
se m’escapa un petit somriure que procuro que no se’m noti massa.
Perquè penso, salvar-me de què? Dels insults, de les calúmnies,
dels atacs cap a mi o fins i tot cap a persones l’únic pecat de
les quals és ser amics o familiars encara que estiguin al marge de
la política? Salvar-me de què més? De les dificultats de governar
el dia a dia al costat dels meus companys i companyes de Govern? Del
dia a dia del país, d’haver de prendre decisions moltes vegades a
contracor, de les tensions de no poder pagar a final de mes com ens
agradaria poder fer si la Generalitat tingués una hisenda pròpia?
De les querelles per desobediència, prevaricació, malversació i
usurpació de funcions? A fe de Déu que tothom es voldria salvar de
tot això! I en canvi intuïm que algunes d’aquestes “gentileses”,
d’aquestes carícies, aniran a més... Bé, deixant de banda
la meva “salvació”, per la qual es preocupen ànimes sempre tan
caritatives, sí que en canvi he de respondre una qüestió cabdal, i
aquesta de manera molt seriosa i molt solemne: com he de correspondre
personalment a la generositat que demano institucionalment als
altres?
Avui he fet un
plantejament que efectivament requereix per part de molts molta
generositat i qui demana generositat als altres ha d’estar disposat
a practicar-la en primer lloc. Si demano als partits que per un
sol cop i per un temps curt facin un pas a un costat, i a la societat
civil que faci un pas endavant però renunciant a fer carrera
política personal, com he de correspondre jo a aquesta demanda de
generositat? Confio que amb dos missatges que incorporen alhora
compromisos personals s’esvairà qualsevol dubte.
—El primer
missatge i compromís és el següent: Si em correspon encapçalar la
candidatura i es guanya per majoria absoluta, i per tant ha
guanyat el sí i la consulta, jo no em tornaria a presentar com a
candidat a la Presidència de la Generalitat en les eleccions
següents al cap d’un any i mig, com fa dos anys vaig fer explícit
aquest compromís, i avui el reitero novament.
—Segon missatge
i compromís, aquest potser sorprendrà, però el dic de cor: Puc
encapçalar la llista i estic a disposició, però també la puc
tancar. És a dir, puc ser el primer, o puc ser l’últim. Ja veuen
que no hi ha condicions personals en el meu plantejament. Hi ha
condicions això sí de projecte, per garantir al màxim possible que
Catalunya i el seu poble se’n surtin i se’n surtin bé. Però no
hi ha, i per part meva sobretot, ni hi ha d’haver condicions
personals prèvies. Són temps de decisions i de suma. No temps
de condicions personals. Gràcies, de nou, per la seva paciència
i la seva presència.
...........................
Construïm
Duran també ha assegurat que
'Construïm' no és cap projecte polític al marge d'Unió, sinó que
és una plataforma de debat entre UDC i la societat civil: "Els
partits més tradicionals hem de fer una reflexió profunda davant
dels temps que vivim. Els partits han perdut tota la credibilitat".
.....................
26.01.15
Unió ha decidit ajornat la
jornada de debat de Construïm sobre el procés sobiranista fins
després de les eleccions municipals del 24 de maig, segons han
explicat a l'ARA fonts democristianes. Inicialment, la jornada estava
programada pel 31 de gener i, fins i tot, la direcció d'Unió el
dilluns de la setmana passada havia donat a conèixer l'ordre
d'intervencions i els ponents dels debats, que havien de culminar amb
la cloenda a càrrec de Josep Antoni Duran i Lleida.
"Ara
volem centrar-nos en les municipals", han explicat les fonts
consultades per justificar l'ajornament. Encara no hi ha nova data
per a la celebració d'aquest debat sobre el procés. Unió, de fet,
té un delicat debat intern a l'horitzó més immediat: com afrontar
les eleccions del 27 de setembre. Duran es nega a considerar-les unes
plebiscitàries sobre la independència i el partit encara no s'ha
pronunciat sobre el full de ruta cap a l'estat propi que estan
elaborant les forces sobiranistes.
A les
municipals, llevat de casos puntuals, CDC i Unió hi concorreran
unides, però no està clar què passarà el 27-S. Dependrà en bona
mesura del debat intern que desenvolupin els democristians sobre si
fer pinya amb Artur Mas o separar-se del seu pla cap a l'estat propi.
...........................
Crida
Constituent (CUP)
Responent
a la proposta de la Crida
Constituent
el mes passat, la CUP
i diverses organitzacions independentistes, anticapitalistes,
ecologistes i municipalistes s'han reunit per valorar el moment
polític i estudiar la possibilitat d'articular una candidatura
àmplia per a les eleccions catalanes.
Organitzacions com
ara la CUP, els Verds - Alternativa
Verda, Endavant, MDT, Arran, En Lluita, Lluita Internacionalista,
l'Aurora, Comunistes de Catalunya, Corrent Roig, Col·lectiu
Drassanes, Procés Constituent (en qualitat d'observador) i
candidatures municipals com ara UM9, Compromís per Cerdanyola,
Alternativa d'Esquerres per Badia, Entesa per Sabadell, COP de
Ripollet, Esquerra Alternativa per Barberà, Crida per Mollet,
Construïm Alternatives l'Hospitalet i Alternativa d'Esquerres de
Cornellà van acordar de debatre la
possibilitat de compartir un marc polític i una proposta
organitzativa per configurar una alternativa electoral.
...........................
